Niobium reacciona amb l’aigua?

El material "millor" per a un gresol depèn del seu ús previst, particularment delTemperatura​, ​Entorn químic, ITipus de material que es fonen o es processen. Les opcions habituals inclouen:

•

​Grafit: Ideal per a baix - a mitjà - Aplicacions de temperatura (fins a ~ 1.600 graus) com la fusió d'alumini, coure o zinc. És barat i condueix bé la calor, però s’oxida a l’aire a temperatures altes.

•

​Ceràmica (per exemple, Alumina, Zirconia): Apte per a processos de temperatura alts - (fins a ~ 2.000 graus) i fonts corrosives (per exemple, acer fos, vidre). Resisteixen a l’oxidació i l’atac químic, però són trencadissos.

•

​Platinum - Metalls del grup (PGMS: Platinum, Iridium, Palladium): S'utilitza per a Ultra - High - puresa o fosa reactiva (per exemple, or, platí o materials semiconductors) per la seva inertitud. Són cars però molt duradors.

•

​Metalls refractaris (per exemple, tungstè, molibdè): Per a temperatures extremes (fins a ~ 3.000 graus) en atmosferes de buit o inertes, tot i que són costoses i propenses a oxidació a l’aire.

Cap material únic és universalment "millor"; Balanços de selecció Cost, temperatura i compatibilitat química.

1.

​Imants superconductors: Niobium - Titanium (NBTI) i Niobium - Tin (nb₃sn) Els aliatges són crítics per als superconductors de camp alts - en màquines RMN, acceleradors de partícules (per exemple, el gran col·lision de cera) i els reactors de fusió. Quan es refreden a les temperatures criogèniques (~ 4-10 K), condueixen electricitat amb resistència zero.

2.

​Enfortiment de l'aliatge: S'ha afegit a l'acer (per exemple, acer inoxidable, acer de l'eina) per perfeccionar l'estructura del gra i formar carburs/nitrurs estables (per exemple, NBC), millorar la resistència, la duresa i el rendiment de temperatura alt-. Això és vital per a canonades, components aeroespacials i maquinària industrial.

3.

​Electrònica (condensadors): Els condensadors electrolítics de Niobium s’utilitzen en electrònica (per exemple, telèfons intel·ligents, ordinadors portàtils) per la seva estabilitat, llarga vida i mida compacta. Superen els condensadors d'alumini a la temperatura alta - o aplicacions de fiabilitat alta -.

El canvi de nom reflectia l'estandardització científica internacional. L’element es va descobrir de manera independent a principis del segle XIX:

•

El químic britànic Charles Hatchett el va nomenar "Columbium" (CB) el 1801, després de Columbia, un nom històric per a les Amèriques, on es va trobar el mineral.

•

El químic alemany Heinrich Rose Re - la va identificar el 1844 i la va canviar de nom "Niobium" (NB), després de Niobe, una figura de la mitologia grega (per evitar confusió amb tàntal, un altre metall rar).

Durant dècades, "Columbium" va romandre comú als Estats Units, mentre que "Niobium" es va utilitzar a nivell mundial. El 1950, la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada (IUPAC) va adoptar oficialment "niobium" com a nom estàndard i la comunitat científica dels Estats Units va passar gradualment a aquest terme.

En condicions normals (temperatura ambient, pH neutre),Niobium no reacciona amb l'aigua. Igual que altres metalls refractaris (per exemple, titani, tungstè), Niobium forma una capa d’òxid prima i protectora (principalment nb₂o₅) a la seva superfície quan s’exposa a l’aire o a l’aigua. Aquesta capa és químicament inerta i evita una reacció més gran amb l’aigua, fins i tot a temperatures d’ebullició.

No obstant això, en ambients altament àcids o alcalins (per exemple, àcid clorhídric concentrat o hidròxid de sodi), la capa d'òxid es pot dissoldre, permetent que Niobium reaccioni lentament. Però en condicions típiques (per exemple, aigua de l’aixeta, pluja), Niobium continua sent estable.